La Llave - Alojamiento Rural

Historia


Villafranca del Bierzo

Orígens i evolució històrica local

Destrals neolítiques, una punta de llança de bronze i un suposat ídol de l'Edat del Bronze, conservats en el museu dels PP. Paúles, són els testimonis materials d'una població que tindria ja certa importància en època prerromana i romana, a la vista de les abundants restes dels voltants i de les explotacions auríferes.

El proper Castro de la Ventosa, ens dóna fe de l'emplaçament de la primitiva ciutat cèltica de Bergidum, després traslladada a Cacabelos amb el nom de Bergidum Flavium com capital del Convent Jurídic d'Astorga. A la zona de Villafranca situen la ciutat romana de Carcesa. I per la zona discorrerien les calçades prerromanas XIX i XX esmentades en l'Itinerari d'Antonino.

La cita més antiga coneguda sobre la zona és de l'època de "Bermudo I el Diácono", per l'any 791, com lloc d'una batalla, lliurada al costat del Burbia, entre els musulmans que regressaven de Galícia i els cristians del rei astur, quedant delmades les seves hosts en la refrega i cedint la corona al seu nebot Alfons II "el Cast".

El començament de les peregrinacions a Compostel·la, després del descobriment del cos de l'Apòstol en l'any 813, i les dificultats per a travessar el Camí fan que vagin sorgint nuclis privilegiats per a assistència dels pelegrins i Villafranca seria l'avantsala de l'estreta vall del riu Valcarce, al costat dels passos o ponts sobre el riu Burbia, el Valcarce i el rierol de la Barboriña, constituint el terme d'una de les jornades de peregrinació a Santiago en el Codex Calixtinus. (Rabanal-Villafranca-Triacastela).

Encara que la llegenda relacioni els orígens de Villafranca amb els vaqueiros de Tineo i Luarca que baixaven a les branyes de Valdeprado i Leitariegos i que, desitjant valls de major bonança, van confiar la recerca en una vaca blanca que va venir a assentar-se en Villafranca, l'origen més propi s'associa al monestir de Santa María de Cluniaco o Cruñego, on benedictins francesos de Cluny -els monjos negres- s'assenten en 1070 sota el regnat d'Alfons VI, per a atenció dels pelegrins francesos i portant, entre altres coses, el cultiu de la vinya.

També s'associa als hospitals per a atenció de pelegrins que sorgeixen al llarg de la Ruta; en Villafranca coneixem l'existència de diversos d'ells:

  • Hospital de Santiago: al costat de "la Colegiata" i tal vegada vinculat a l'Abadia de Cluny, amb botica des del s. XV pel que era dels millors de la zona, renovat en el s. XVIII.
  • Leproseria de San Lázaro: des del s. XII i encara en ús en el XVI, desapareguda però se suposa que propera a l'Església de Santiago i Font de San Lázaro.
  • Hospital de San Roque: on després es va aixecar el Convent de l'Anunciada.
  • Hospital de San Juan: citat en el s. XII "supra pontem" pel que estaria al costat del riu en el carrer del Agua o pot ser en Sant Fiz.
  • Hospital de la Caritat de Sancti Spiritus: molt citat en documents del XIII al XV però no localitzat, pot ser en el solar del Convent de la Concepción.
  • Sembla que el Convent dels Franciscans es va edificar sobre un hospital de la Villa.

Juntament amb l'anterior, es va anar formant un burg de francs, pelegrins francesos que romandrien en aquestes terres i que donaria el nom "vila francorum" i importància a la població. Sens dubte s'establirien també jueus, gallecs i gents d'altres terres. També es parla de vila sense franquícies. Durant diversos segles tindria dos "corregidores"(un tipus de magistrat), un per als francs i un altre per als del lloc.

L'auge de la ruta inclina al rei Alfons VI a atorgar una cèdula el 17 de desembre de 1072, eximint als pelegrins del pagament del portatge que exigiria el Castell de Santa María de Autares, pròxim a Villafranca, en "ofrena a l'Apòstol sota el poder del qual està tota Espanya".

També és esmentat el Vico Francorum a un document de 1120 i es conserven d'altres que recullen transaccions urbanes (1147) o llicències (de la Senyora Urraca a Pedro Bruno en 1152 per construir un forn).

En 1186, el bisbe d'Astorga va obtenir una butlla papal per a fundar una església en sòl pròxim a Villafranca, que pogués ser la de Santiago, on els "concheiros" impossibilitats de concloure la Ruta Jacobea podran aquí guanyar el jubileu.

Abans d'acabar el s. XII, Alfons VII li va atorgar el Senyoriu, situant al capdavant a la seva germana Sancha. Es va continuar amb Urraca, esposa de Ferran II, rei que repobla la vila i data en ella fins a vint cartes, i amb Teresa, esposa d'Alfons IX, rei que va visitar la vila en dinou ocasions i atorga el 1 de febrer de 1192 els primers Furs, confirmats en 1230, a María de la Cerda (comtessa de Medinaceli) fins a arribar a Pedro Fernández de Castro, majordom major d'Alfonso XI i després Comte de Benavente, i que li va confiscar Enric III, per a concedir-se'l a Pedro Enríquez, comte de Trastamara en 1394.

Més tard, la vila passaria a pertànyer a l'arquebisbe de Santiago, don Pedro de Luna, que la hi vendria en 1445 a Sr. Pedro Alvarez Osorio, casat amb la senyora Beatriz de Castro i filla de Pedro Enríquez, Comte de Lemos.

Una descripció d'un document de l'arxiu del Monestir de Santiago de finals del s. XV, ens parla de "els seus carrers estrets i, a causa d'aquest traçat i a la seva foscor, es cometien durant la nit tota classe de delictes. Havia en ella molts pobres i no disposaven de béns propis. Els seus veïns eren camperols que venien en les portes de les seves cases: vi, pa, peix, fruita, oli, palla, ordi, carners i cabrits. També ho feien els gentilhomes". El frare servita alemany Hermann Kuning de Bach deixa anotats els seus records al passar en 1495, especialment pel que fa al vi.

En 1486, els Reis Catòlics converteixen el Senyoriu en Marquesat a favor de Luis Pimentel i Pacheco -fill del Comte de Benavente- i Juana Osorio i Bazán. La seva filla i hereva María, es va casar amb Pedro Alvarez de Toledo de la casa d'Alba, que seria Virrei de Nàpols i a partir del qual, els marquesos comencen a acumular títols nobiliaris fins a arribar a ser Grans del Regne amb el desè Marquès (Antonio María Alvarez de Toledo i Pérez de Guzmán "el Bo") títol concedit per Carles III, o Comtes de Peñarramiro des de 1871.

També va passar per Villafranca l'emperador Carles V quan es dirigeix a Santiago per a convocar les Corts de 1520, origen de la Guerra de les Comunitats. Aquí va rebre a una comissió de castellans que sol·liciten se celebrin les Corts a Castella.

En els segles XIV i XV, es va desenvolupar un nucli d'artesans i una incipient burgesia gremial que donaria auge i esplendor a la vila i que aniria en augment en anys successius,com demostren els importants edificis (Castell, Colegiata i Convents de la Concepción, San José, San Nicolás, l'Anunciada, la Divina Pastora) que es construïxen al llarg del XVI i XVII.

L'abadia cluniacenc havia entrat en crisi i a principis del XIV estava en estat ruïnós encara que va perviure ocupada pels monjos fins a principis del XVI, sota l'advocació de l'Assumpció de Nostra Senyora. A l'arribar el Marquès a Virrei de Nàpols en 1529, aprofita la seva alta situació política per a obtenir la transformació del monestir cluniacenc en col·legiata de canonges, estenent els Papes quatre butlles afavorint l'erecció (1529, 1531 i 1532) i arribant a tenir abat mitrat, 24 canonges depenents de Roma i 60 parròquies sota la seva jurisdicció.

Bartolomé de Villalba i Estaña al llibre "Pelegrino curioso" de 1577 parla de 800 veïns i dos monestirs franciscans (monges i frares).

Prop del Castell es trobava el Convent de Dominicas de la Laura, fundat a principis del s. XVII per donya María de Toledo, duquessa d'Alba, que va viatjar a Peñalba per a portar importants relíquies de Sant Genadio i els seus companys, i que es traslladaria als pocs anys a Valladolid.

El clergue italià Domenico Laffi anotava en el seu quadern de viatge en 1670: "aquest és un enclavament preciós en una fondolada entre quatre muntanyes altíssimes; en ell confluïxen dos grans rius i és l'últim poble del regne de Lleó, si bé millor es cridaria ciutat per ser molt gran. Té molts convents, tant de frares com de monges, una gran plaça i cases bellíssimes". Esmenta també aquest viatger la llegenda de la capa robada, que recorda l'actitud d'un hostaler del lloc que va robar la capa a un pelegrí i aquest, la hi va trobar cobrint els muscles de l'apòstol en Compostela, sent castigat l'hostaler amb multa de deu morabatins pel bisbe de Santiago.

En 1715 una gran inundació va negar el Convent de l'Anunciada i moltes cases, suposem que en la zona del carrer del Agua, per ser la part més baixa. L'any 1589 va sofrir el flagell de la pesta i van ser moltes les víctimes.

En els segles XVII i XVIII va arribar a ser un destacat centre comercial, artístic i cultural. El Marquès nomena per al govern de la vila i onze localitats de la seva jurisdicció dos alcaldes ordinaris, un corregidor, sis regidors i cinc escrivans de nombre. L'economia es basa en un nodrit grup d'artesans (gairebé el 50 per cent de la població), que unit a l'activitat ramadera i agrícola, genera la celebració de fires i mercats concorreguts. Les fires anuals de San Antonio i de Santiago se celebren des d'època medieval.

També va ser en aquesta època la capital religiosa del Bierzo, tant pel nombre d'eclesiàstics com per les rendes que rebia l'Església. A mitjans del segle XVIII contava amb 41 clergues, inclosos abat i canonges de La Colegiata i 131 religiosos: 18 jesuïtes, 36 religiosos en San Francisco, 29 concepcionistas, 26 clarisses i 22 augustinianes recoletes. Com abans es va apuntar, el Cabildo de La Colegiata de Santa María, eximeix de la jurisdicció d'Astorga, depenia de la Cadira Apostòlica amb taula, fàbrica, borsa comuna i totes les insígnies col·legials. D'ell van sortir homes il·lustres com el seu president Muñoz Torrero, el protagonista més destacat de les Corts de Cadis i de la Constitució de 1812. En el XIX passaria a ser església parroquial de l'Assumpció.

De 1832, altre viatger -Richard Ford- ens relata la seva peculiar visió: "l'aspecte de Villafranca del Bierzo és completament suís. Està situada en un embut muntanyenc, amb ponts, convents, caserius, balconades sortints i vinyes, a part dels esplèndids rius truiters que són el Burbia i el Valcarce". Manier parla de 534 veïns i de l'hospital de Santiago.

Per a molts altres viatgers (Davillier en 1862) mai passarà inadvertida aquesta ciutat a la qual qualifiquen com muntanyenca, agrícola, envoltada de vinyers, artesanal, mercantil, cabdal, etapa de peregrinació. Jovellanos parla en 1792 de 2500 habitants i de lloc apte per a la pesca de la truita.

Al juny de 1808 va destacar la vila per ser Caserna General de l'Exèrcit de Galícia. Saquejada tres vegades pels fugitius anglesos en la guerra de la Independència, seria arrasada pels francesos, que també la van ocupar. Van desmantellar el castell, van robar la Colegiata i l'Anunciada, van profanar les tombes de San Lorenzo de Brindis i dels marquesos, van cremar l'arxiu municipal. Aquí va morir en 1808 el general que dirigiria les tropes espanyoles contra Napoleó, Antonio Filangieri. Alliberada definitivament a la tercera vegada en 1810, es va convertir en el centre d'operacions per a la conquesta d'Astorga, al comandament del general Santocildes.

El Diari de La Corunya del 29 de juliol de 1808 dóna notícia de l'estada en Villafranca del Batalló literari, format per universitaris compostelans. Estaria de nou en 1812. La guerra va paralitzar la projectada fàbrica nacional per a l'obtenció d'acer laminat en el vedat San José de Paradaseca en La Somoza, aprovada en 1805, dirigida pel artiller D. Juan Manuel Munárriz, i que, pot ser, hagués donat una oportunitat a la zona.

Si algun mapa de Galícia dibuixat en el s. XVII incloïa la zona de Villafranca en el seu àmbit, el 27 de gener de 1822 es convertia en província del Bierzo-Valdeorras per decret de les Corts i al juny va ser constituïda la primera Diputació de la nova província, amb capital en la Vila i abastant a més Toreno, Ponferrada, Bembibre i Barco de Valedores, fet que solament duraria deu anys doncs la nova divisió administrativa decretada el 30 de novembre de 1833 repartiria el seu territori entre les noves províncies d'Ourense i Lleó.

Cap a 1850, Pascual Madoz descrivia el partit judicial de Villafranca amb 8 viles, 113 llocs i 23 llogarets, que formen 21 ajuntaments. Madoz parla de la donació de béns del veí Gabriel de Robles als jesuïtes perquè ensenyessin a llegir i escriure gramàtica llatina i retòrica. A mitjans del XIX, contarà Villafranca amb una càtedra de llatinitat, escola pública i quatre particulars.

El 14 i 15 d'agost de 1858, la vila rebria la visita de la Reina Isabel II i del Príncep d'Astúries, futur Alfons XII, amb desfilades, focs artificials, arc floral en la plaça major i estada en el Palau de la Marquesa de Campomanes, en el carrer del Agua.

Jane Leck en el seu viatge de 1883 ens parla de vinyers, una caserna en el castell, un hotel en la plaça principal i una processó.

El viatger Hans Friedrich Gadow en 1895 parla de 4000 habitants, enllumenat elèctric, molins i regadius, de la fira de Santiago enfront del Castell, la plaça de la Constitución, el carrer del Agua amb hospital i fonda, ferrocarril fins a Villafranca i diligència cap a Galícia per la vall del Valcarce on abunden les ferreries.

Vila natal del poeta Enrique Gil i Carrasco (1815), la seva més coneguda obra "El Señor de Bembibre" immortalitzaria per a la literatura fets i paisatges del Bierzo. Pàtria també de l'assagista Pare Martín Sarment (Pedro José García Balboa nascut en 1695 i fill d'un mestre picapedrer que treballava en la Colegiata), del pintor Demetrio Monteserín o del P. Antonio Morete, com recorden algunes làpides en façanes d'edificis que van ser habitats pels mateixos.

Fins a mitjans de segle va mantenir la seva hegemonia dintre del Bierzo gràcies al seu destacat paper en el funcional, administratiu i demogràfic. La base econòmica se centrava en l'artesania, el comerç local, les fires i les activitats administratives.

A principis del s. XX era el tercer nucli provincial en importància i població després de la capital i Astorga, quedant ara relegat per altres nuclis, especialment Ponferrada, encara que se situa en la primera línia d'importància turística, gràcies a la seva bellesa i al pas de les peregrinacions, que en la segona meitat d'aquest segle han renascut amb especial força en tota Europa.

Des de 1943 i fins a 1966 va ser cap d'un dels dos partits judicials que es dividia el Bierzo, passant després al de Ponferrada.

Al llarg de la segona meitat del segle XX, la població dels nuclis rurals segueix descendint llevat de Vilela, i creixent en la capital.

La relació entre els nuclis passa per Villafranca com centre de serveis de la vall i sortida natural cap a la resta de la comarca.

L'activitat turística i l'explotació dels vinyers i hortes són els recursos que mantenen a Villafranca, així com una incipient indústria en el Polígon de Vilela.

La imatge descrita pels viatgers segueix mantenint-se bella, encara que corre perill de desaparèixer per actuacions poc respectuoses o creixements incontrolats. [font web]


Pàgines webs d'interès:

  • Consell Comarcal del Bierzo [web]
  • Ajuntament de Villafranca del Bierzo [web]
Tornar enrere